"Toda verdad atraviesa tres fases: primero,
es ridiculizada;
segundo,
recibe violenta oposición;
tercero, es aceptada como algo evidente".
Des la manifestació de l’11 de setembre de 2012, s’han
succeït diverses reaccions i actituds en la societat espanyola, des de la “pena”
i “incomprensió” per la determinació de la majoria de la ciutadania catalana
vers el procés emancipador, fins als intents de “diàleg” i “reforma de la
Constitució”, passant per un seguit d’amenaces,
insults i advertències.
El model Kübler-Ross va ser
desenvolupat el 1969 per categoritzar les “cinc etapes del dol” (http://bit.ly/Tq8JXp). En
el seu llibre On death and dying la psiquiatra suïssa – nord-americana
descriu les cinc etapes distintes d’un procés segons el qual la gent fa front a
la tragèdia, especialment quan es diagnosticada amb una malaltia terminal o una
pèrdua catastròfica. Posteriorment, les cinc etapes s’han trobat en diversos
processos vitals als quals s’enfronta un individu com són el dol per una pèrdua
d’una persona estimada, una separació de parella, o el procés que viuen els
fills d’una parella en divorci. També s’han trobat les cinc etapes en processos
col·lectius, com ara una reestructuració empresarial, o una crisi social en un
equip. La meva proposta és pensar les reaccions i actituds de l’opinió pública
espanyola segons aquestes etapes, davant el possible exercici de l’autodeterminació
de Catalunya que es desencadena arrel de l’11 de setembre de 2012.
Les cinc etapes són:
1-
Negació
2-
Ira
3-
Negociació
4-
Depressió
5-
Acceptació
Els
editorials dels principals diaris espanyols l’endemà de la manifestació, el
ball de xifres respecte dels seus participants, etc... són totes expressions en
aquesta primera etapa. La negació dels fets va acompanyada de l’ incredibilitat,
la cerca d’explicacions alternatives, etc... Moltes són també les opinions en
el sentit de dir que la independència seria negativa per Catalunya, els
nacionalismes són coses de l’Edat Mitjana, que el món globalitzat no està per
aquestes coses, etc. La reprimenda de Pujol a Solana en un acte d’ESADE per les
seves respostes a una pregunta del moderador de la taula on Solana respon “ara, hem de parlar de Catalunya?”, traient
importància al procés iniciat, és potser també per la seva actitud de negació.
L’etapa d’ira ha donat moltíssims
comentaris. Els més destacats, les amenaces d’intervencions militars, les
declaracions de Vidal Quadres, les visions apocalíptiques sobre la inviabilitat
financera d’una Catalunya independent, l’amenaça d’exercir el vet davant una
incorporació a la UE d’una Catalunya independent, les amenaces de prohibir per
la força la celebració del referèndum, o de enviar Mas a la presó, els
possibles boicots, la desaparició del Barça en no poder jugar la Lliga
Espanyola, etc...
Algunes declaracions ja entren en
l’etapa de negociació. Primer, va ser Rubalcaba quan després de la festa de la
Rosa del PSC va parlar de model federal alemany. Darrerament, en Rajoy (ja en
campanya electoral) es declara obert al diàleg i a trobar solucions. El
manifest d’intel·lectuals espanyols a favor del federalisme i el consens (http://bit.ly/TqhLDK) és una nova mostra d’intents
de buscar una negociació (un regateig) que limiti els objectius màxims del
procés i faci possible la continuïtat de la unitat d’Espanya.
Si el proper 25 de novembre el
ciutadans voten una majoria clara de diputats a favor del referèndum i del dret
a decidir començaran a haver declaracions i opinions ja clarament en la línia
de la depressió (“no hi ha res a fer per mantenir els catalans a Espanya”) quan
no declaracions de clara acceptació dels fets.
Tractant-se d’un col·lectiu, el
més probable és que simultàniament hi hagi opinions individuals o de grups en
els diferents estadis del procés, i fins i tot que algunes persones els barregin
en una sola declaració: la d’Alejandro Sanz (http://bit.ly/Tql7qc)
on destaca que l’autodeterminació seria
un acte de democràcia, però que li faria “pena la independència”, barreja l’etapa
de negació, però si bé compensada amb una declaració de principis (“en democràcia,
el poble decideix”), d’acceptació dels fets.
El Gran Wyoming (http://bit.ly/TqkKvO) o Miguel Bosé (http://bit.ly/Tqlkd4 ), ja clarament s’expressen
en aquest sentit d’acceptació.
Kübler-Ross afirma que aquestes
etapes no necessariament es succeeixen en l’ ordre cronològic descrit més
amunt, ni totes aquestes són experimentades per tots els individus de forma
completa, encara que una persona passa per com a mínim dues d’ aquestes etapes.
Sovint, les persones travessen vàries d’aquestes etapes en un efecte «muntanya
russa», tot passant entre dues o més etapes, per tornar a fer-ho un o més cops
fins a finalitzar el cicle.
Les
persones que travessin aquestes etapes no han de forçar el procés doncs aquest
és altament personal i no ha de ser accelerat, ni allargat, segons l’opinió d’un
individu. Cal ser merament conscient que les etapes seran deixades enrere i que
l’estadi d’acceptació final arribarà a la fi, tard o d’hora. Per limitar els
aspectes més dolorosos del procés i ajudar a completar el cicle cal
comunicació, empatia i paciència, si bé mantenint la determinació sobre quin és
la fi del procés i expressant clarament el sentit de realitat (cal acceptar els
fets).
Tanmateix,
en el nivell individual, hi ha persones que lluiten contra la fi del procés (la
mort), fins el final. Hi ha psicòlegs que creuen que com més lluiti una persona
davant la mort, més temps romandrà en l’etapa de negació. Si aquest és el cas,
és difícil que la persona tingui dificultats per tenir una mort digna. D’altres
afirmen que no confrontar la mort fins el final és una mena d’adaptació en
alguns individus. Aquells que
experimenten problemes quan lluiten contra les diferents etapes, han de
considerar la possibilitat de recórrer a grups d’ajuda o a tractament
professional de dol. En el nostre cas, l’equivalent seria l’assistència per
part d’experts internacionals (La guia de bones pràctiques en matèria de
referèndums, del Consell d’Europa, http://bit.ly/TqzMSz
, per exemple) o el consell d’aquells que han clos satisfactòriament processos
de separació territorial i d’autodeterminació.
Alguns autors han criticat el model de Kübler-Ross per no tenir suficientment en compte els diferents graus de resiliència dels individus (http://bit.ly/RN77Fh). Un infant que ha estat maltractat (abús, negligència o abandonament) pot tenir la capacitat de fer front a aquesta situació, sortir-se'n i assolir nivells d'excel·lència professional o vital. El mateix les persones en situació de dol. Un mercat de treball es considera resilient quan, malgrat una crisi econòmica, pot fer-hi front sense un impacte gran en l'ocupació o el tancament d'empreses. La societat espanyola s'està mostrant poc resilient davant el repte de la independència catalana, no sent capaç d'entrar en el repte, tot oferint arguments que convenci els catalans que val la pena considerar l'espanyol com a estat propi. Noti's la diferència com Cameron, al Regne Unit, ha encarat la proposta de referèndum escocès: transferint al Palament d'Escòcia la capacitat de convocanr-lo,acordant la data i la pregunta i entrant a defensar la conveniència de la permanència al RU. La manca d'arguments de l'opinió pública espanyola, inclosos els grans partits d'àmbit estatal, serien indicatius d'un nivell baix de resiliència, que els impedeix avançar en el cicle de dol, enrocant-se en les prohibicions, les amenaces i l'ostentació de força. Quan seria més democràtic acceptar el repte i mirar de fer de l'adversitat una oportunitat de millora. Per tant, en el cas que ens ocupa, el model sembla funcional per comprendre l'evolució de l'opinió i la seva dificultat per portar-ho dignament, amb respecte a l'opinió dels ciutadans i amb formes democràtiques i civilitzades. Per manca de resiliència.
ResponElimina