En el seu llibre “La doctrina del xoc. L’ascens del
capitalisme del desastre” (Empúries, 2007) la Naomi Klein exposa de forma
detallada la seva teoria que explica fets aparentment desconnectats (la
tortura, els electro-xocs, la política econòmica de Pinochet, les transicions
al Capitalisme dels països de l’Europa Central i Oriental, la reconstrucció de
Nova Orleans després de les innundacions el 2005, etc...) i que, malauradament,
explica perfectament com es comporten les elits i la classe política occidental
en la present crisi total.
Estudiant el tema, la Klein troba argumentacions de Milton
Friedman i de l’escola de Chicago que lliguen aquests fenòmens sota una mateixa
lògica. Durant anys, conscients de la impopularitat de les polítiques
neoliberals que impulsaven, els Chicago boys havien anat perfeccionant una
estratègia que els permetria posar en marxa les seves idees i transformar un
món que havia estat capaç de desenvolupar un model de benestar (el welfare)
contra el qual dirigien totes les seves energies. Qui vulgui pot un vídeo a
youtube, La doctrina del Shock , que resumeix molt bé el llibre
La idea és esperar una crisi o una commoció de grans
dimensions per vendre peces de l’Estat a actors privats mentre els ciutadans
encara s’estaven recuperant del xoc, i tot seguit transformar ràpidament
aquestes “reformes” en canvis permanents.
No soc amant de la teoria conspiratòria, però aquestes tres
ratlles descriuen tan fidelment el que ens ha estat passant des de l’inici de
la crisi (quan el llibre ja era escrit i fins i tot publicat en la seva edició
catalana) que fàcilment un pot arribar a la conclusió que hi ha una agenda
oculta, un full de ruta per aprofitar l’esclat d’una crisi financera per
impulsar un conjunt de mesures que tenen en comú la reducció de l’estat de
benestar, la privatització de serveis públics, la desregulació de sectors
econòmics, etc. i substituir les economies socials de mercat, que han
caracteritzat el model social europeu, per altres models inspirats per les
idees lliberals.
La turmenta permanent de males notícies, l’atur, les
retallades, etc. en un espai molt reduït de temps tenen com a efecte la
sobreestimulació, en una primera fase, seguida de la passivitat i l’acceptació
acrítica de qualsevol canvi.
En el pla militar aquesta doctrina s’anomena “Shock and Awe”,
xoc i intimidació, i l’hem pogut veure en nombroses ocasions, però de forma
paradigmàtica a la guerra del Vietnam i més recentment a la d’Irak. La doctrina
del xoc i intimidació, també coneguda com de domini ràpid consisteix en l'ús
del poder aclaparador, la consciència dominant en el camp de batalla, les
maniobres dominants, i espectaculars exhibicions de força per paralitzar a la
percepció d'un adversari del camp de batalla i destruir la seva voluntat de
lluitar. (vegeu Shock and Awe )
El que estem vivint aquests moments en el pla polític alguns
ho qualifiquen de canvi de Règim, però està per veure si la publicació massiva
i diària de males notícies i fets que no fa pas gaire haguessin suposat un
escàndol suprem, poden interpretar-se també segons aquesta doctrina del
desastre? Si fos així, quina és l’agenda oculta, el full de ruta? De ser així,
seguint alguns indicis es podríen entreveure alguns dels canvis que podríen
intentar imposar: el desmantellament de l’Estat Autonòmic, la fi dels partits
polítics i dels sindicats com a instruments de representació política, la
submissió dels interessos generals als corporatius de grans empreses, etc.
La bona notícia és que son milers de persones les que estan
en desacord amb els canvis que es volen impulsar. Cal una mobilització
continuada per mantenir els principis clars de democràcia i igualtat, no
deixar-se aclaparar per la campanya informativa continuada, no deixar-se portar
per la por i exercir la solidaritat i l’ajuda mútua (com es fa a moltes ciutats
contra els desnonaments) per resistir els intents de transformar la societat
tal com la coneixem en un sistema disminuït de drets socials i polítics. Son
temps de resistència i de fer front als qui agressivament volen devaluar els
drets que tant va costar de fer realitat. El llibre de la Klein acaba en el
capítol de conclusions amb el títol: el xoc s’esvaneix. La puixança de la
reconstrucció dels pobles, tot donant nombrosos exemples que estimulen mantenir
l’esperança i continuar en aquest esperit de resistència, i amb una cita d’Evo
Morales, quan va prendre possessió de la presidència el 2006:
“I vull dir-vos, sobretot als meus germans indígenes d’Amèrica
que us concentreu aquí a Bolívia, que la campanya de cinc-cents anys de
resistència indígena-negra-popular ho ha estat inútil [...] Aquesta lluita
democràtica cultural, aquesta revolució cultural democràtica, és part de la
lluita dels nostres avantpassats, és la continuïtat de la lluita de Tupac
Katari [líder indígena anticolonialista]. Aquesta lluita i aquests resultats
són la continuïtat del Che Guevara”
Torí, 21 de febrer de 2013.
