Les darreres declaracions de Joaquin Almunia, després de l'éxit de la Via Catalana cap a la Independència (11-9-2013), en una conferència a Barcelona el 16-9-2013 -en les que va afirmar que si Catalunya s'independitzés d'Espanya restaria fora de la UE- han tornat a posar en primera plana la qüestió de les conseqüències que tindria la independència de Catalunya pel que fa a la seva pertinença a la UE . 'La part segregada no és membre de la Unió Europea', va amenaçar. La portaveu de la Comissió, Pia Ahrenkilde ho confirmava l'endemà: 'Un estat independent serà, pel fet de la seva independència, un país tercer respecte de la Unió i els tractats, des del dia de la independència, ja no seran aplicables al territori.'
L'argument és el mateix que defensa el Govern Espanyol ("El 'adeu' a España es el 'adeu' a la Unión Europea"), el PP i el PSOE. També els diferents diaris que es publiquen a Madrid son d'aquesta mateixa opinió. És el posicionament dels que defensen que l'anhel expressat per un milió i mig de catalans el 11 de setembre de 2012 ("Catalunya: un nou estat dins d'Europa") no és possible.
Tanmateix, l'argument no és tan sòlid com es presenta. Tot seguit de fer l'afirmació contundent citada més amunt, la mateixa Ahrenkilde va aclarir que, 'de manera general', la situació 'als tractats no prejutja una situació hipotètica en un estat membre'. És a dir, va reiterar la posició oficial que des fa gairebé un any va fixar l'executiu comunitari per a referir-se al cas català: Brussel·les no opinarà d'un cas concret com el català si Espanya no ho demana.
El 18 de setembre de 2013, un altre Comissari, Michel Barnier, de Mercat Interior, insisteix que la UE no té cap posició definida sobre Catalunya, i que la UE "no es pronunciarà fins que no es presenti 'un escenari jurídic decidit'. Barnier va dir que Brussel·les seguia la qüestió molt atentament, i va insistir: 'La Comissió no adopta cap posició sobre les qüestions d'organització interna dels països.'
Viviane Reding, una altra Comissària i, com Almunia, Vice-Presidenta de la Comissió, havia declarat el setembre de 2012 que "Cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la UE si s'independitza". És més, va fer servir un argument que, com veurem més endavant, és cabdal per la causa independentista catalana: "Conec els catalans des de fa temps, he estat una de les poques persones no catalanes que ha rebut la Creu de Sant Jordi, i sé que el seu sentiment és profundament europeu". I més endavant: "Jo confio en la mentalitat europea dels catalans".
És a dir, no només qüestionava l'argument jurídic, sinó que anava més enllà quan introduïa el sentiment europeu dels ciutadans, com a base de la pertinença a Europa (L'Europa del pobles front al Club dels Estats). La qüestió no és menor, doncs l'automatisme de l'argument que defensa la sortida immediata de la UE d'un Estat Català, topa davant el fet que això comportaria treure la condició de ciutadania europea a milions de catalans. La qüestió és complexa doncs si bé l’article 20 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFEU) diu que només les persones que tinguin la nacionalitat d’un Estat Membre són ciutadanes de la UE, l'article 11.2 de la Constitució Espanyola diu que cap ciutadà espanyol pot ser privat de la seva nacionalitat. Per tant es podria donar la paradoxa que no reconeixent l'Estat Català estés de facto discriminant a milions de ciutadans... europeus!
El mateix Almunia havia dit el 23-10-2012 que 'No es pot donar una resposta taxativa de dir que si algú se segrega es queda fora i no en sabem res més pels segles dels segles; no és així.' I va afegir: 'Tots som ciutadans europeus, i tan bon punt ets ciutadà europeu tens uns drets com a ciutadà.'
Val a dir que tant les declaracions de Reding com les d'Almunia van provocar una reacció del Govern Espanyol que els van dur a fer una rectificació "diplomàtica" de les seves afirmacions anteriors.
Unes posicións, però, molt semblants a la que va adoptar Catherine Day, Secretària General de la Comissió quan afirmava per escrit oficial que “No existeix cap base jurídica en els Tractats de la UE que permeti que la legislació secundària abasti les conseqüències d’una secessió d’una part d’un Estat Membre. En el cas d’una secessió d’una part d’un Estat Membre, la solució s’hauria de trobar i negociar dins de l’ordenament jurídic internacional” [Brusel•les, 30.05.2012, C(2012)3689 final; SG-Greffe (2012)D/8977]. És a dir: les afirmacions dels que afirmen que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea en cas d'independitzar-se no es poden fonamentar en els Tractats Europeus, doncs si això fos així, no caldria recórrer a l’ordenament jurídic internacional per a resoldre la seva admissió, ja que la UE tindria perfectament legislada la seva ampliació
Roland Vaubel, un assessor del Ministeri Federal Alemany d'Economia i Professor de la Universitat de Manheim conclou que des del punt de vista jurídic internacional, no obstant, l'opinió segons la qual Catalunya i Escòcia, després de d'independitzar-se, haurien de tornar a postular-se com a candidats per ser membres de la UE no té cap base en el tractats europeus ni tampoc ha estat establerta en cap acord de Nacions Unides o la Convenció de Viena. Vaubel aporta informació de nombrosos casos i fa una anàlisi exhaustiva de l'ordenament jurídic internacional, per arribar a aquesta conclusió. Si els Tractats Europeu no regulen la possibilitat d'una secessió d'una part d'un Estat Membre ("allò que no és prohibit, és permès") són els precedents internacionals els que s'han de tenir en compte.
Vegeu el vídeo European Union: new Member States? No problem on s'introdueix el concepte d'"ampliació interna" i es donen diversos precedents.
En aquest sentit Vaubel menciona l'artícle 34 de la Convenció de Viena, on s'opta pel principi que els tractats vigents en el moment de la secessió romanen vigents per als diferents estats successors. "Si, diguem, Catalunya s'independitzés d'Espanya i Escòcia del Regne Unit, ambdós romandrien membres de la Unió Europea. L'Estat que s'independitzés i l'Estat del qual se'n sortís hauríen de negociar un acord sobre com voldrien compartir els drets i les obligacions de l'Estat precedent. Si no arribessin a complir les seves obligacions conjuntament, els dos podrien ser expulsats de l'organització internacional. Si no arribessin a un acord sobre com compartir els seus drets - per exemple, com voldrien ser representats en les institucions europees, possiblement de manera rotatòria, es veurien incapacitats per exercir aquests drets".
www.gencat.cat
Es també interessant l'opinió d'una autoritat en la matèria, en Graham Avery director-general honorari de la Comissió Europea i un expert de prestigi en matèria d'Ampliació (n'havia estat Comissari). Avery va redactar un informe per al Parlament britànic sobre la possible secessió d'Escòcia. Després d'analitzar els precedents i l'ordenament jurídic internacional conclou que políticament el procediment proposat (expulsió en el moment de la secessió per després demanar l'adhesió, quan s'ha estat part de la UE per decenis, i l'acquis communautaire és plenament vigent i s'ha estat satisfent tots aquests anys els criteris de Copenhague) no és gens factible. Políticament, "els ciutadans tenen l'expectació legítima de mantenir el seu estatus quo en el que fa a condicions econòmiques i socials".
Finalment, caldria destacar l'informe Europa, Europa, del Col·lectiu Wilson de professors universitaris catalans als Estats Units. Després d'analitzar la qüestió des de diferents angles, la conclusió és que "pensem que el fet que les autoritats espanyoles amenacin amb la previsió de catàstrofes econòmiques sobre Catalunya si els catalans decidissin votar a favor d’un estat propi només demostra la seva debilitat amb un intent de guanyar el referèndum senzillament no celebrant-lo i per això, adopten l’estratègia de la por de les desgràcies econòmiques". Per a continuació donar un element de pragmatisme, que coincideix amb el dels dos experts mencionats:
"Estem convençuts que, si arriba el dia, les autoritats espanyoles no posaran entrebancs perquè Catalunya segueixi formant part de la Unió Europea. I ho faran per interessos econòmics: a Espanya no li interessa tenir una relació dolenta amb el país que ha de travessar quasi inexorablement quan vulgui exportar a Europa, i a Espanya li interessa negociar amb Catalunya perquè aquesta assumeixi una part proporcional del deute públic (que al cap i a la fi, al capdavall, és del Reino de España!). Ara bé, si no ho fan així i fan efectives les seves amenaces, Espanya possiblement podria impedir que Catalunya torni a formar part de la UE, perquè per ser membre de la UE podria ser necessària la unanimitat de tots els membres. Però Espanya no podrà vetar que Catalunya signi acords bilaterals de lliure comerç amb la UE per tal de formar part del mercat únic des del primer dia ja que, per signar aquests acords bilaterals, no cal la unanimitat, sinó la majoria qualificada. Tampoc podrà evitar que els ciutadans de Catalunya circulin lliurement per l’espai Schengen o que les empreses i els ciutadans catalans utilitzin l’euro com a mitjà de pagament."
Per concloure, en el cas que Catalunya es declarés independent, la qüestió de si romandria o no dins de la Unió Europea no es pot afirmar rotundament des del punt de vista jurídic, sinó que esdevé una qüestió fonamentalment política i pràctica. El mateix succeeix amb el referendum: no és cert que no sigui legal convocar-lo sinó que segons el Col·lectiu Praga: "El problema que tenim no és jurídic, sinó polític, de pacte polític del govern de la Generalitat amb el govern de l'Estat. I no poden posar com a escut que és un problema jurídic perquè la qüestió jurídica és perfectament salvable i perfectament encaixable des de la perspectiva d'un estat democràtic."
Espanya podria arribar a vetar que Catalunya romangués a la UE (com nega ara la possibilitat de consultar els ciutadans catalans), però aquesta posició aniria fortament en contra dels seus interessos i seria vista com poc democràtica i pragmàtica. Catalunya, per la seva banda, podria arribar a gaudir de la majoria dels avantatges de ser Estat Membre, si bé podria no tenir representació a les institucions (però sí accés a la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, podria participar en els programes europeus i gaudir de molts dels avantatges pràctics des de la perspectiva ciutadana; i si així ho volgués, utilitzar l'euro com a moneda), un estatus com el que té Noruega o Suïssa. La gran diferència però amb aquests dos països és que malgrat gaudir de les tres llibertats, no són membres de ple dret perquè així ho van decidir els seus ciutadans en referèndum!
El resultat del procés dependrà de la política i de forma molt determinant de la ferma expressió dels seus ciutadans sobre la qüestió.
Una possibilitat d'expressar-se podria ser donant les properes eleccions al Parlament Europeu, previstes pel Maig del 2014, el caràcter de plebiscitàries (votant massivament una llista unitària pel dret a decidir o obertament per la independència). Els vots que obtingués una candidatura d'aquestes característiques podrien fàcilment ser llegit en clau de plebiscit (% pel Sí o pel No), i tota Europa coneixeria aquesta posició l'endemà del dia de les eleccions i en els mesos successius mitjançant l'acció dels diputats electes. Cal, però, que els partits posin per davant dels seus interessos partidistes l'agenda nacional, i que si fos així la ciutadania voti de forma inequívoca per aquesta opció.
PD (19.09.2013) L'endemà de publicar aquest post llegeixo que el Ministre d'Afers Exteriors Espanyol convoca els ambaixadors de la UE per "llegir-los la carta" de consignes sobre com respondre davant la peticio democràtica dels catalans per a ser consultats sobre la seva continuitat o no de seguir pertenyent a Espanya. Els ambaixadors europeus podran comprovar de primera mà la qualitat de la democràcia espanyola, la seva (in)capacitat de resoldre democràticament els problemes que genera i l'autoritarisme a l'hora de fer front a peticions escrupulosament democràtiques. Espero que informin els seus governs no sols del contingut del missatge del ministre, sino també del seu to, i de les raons que esgrimeix la part que vol ser silenciada i reprimida. Seria pertinent que, en la seva anàlisi, valoressin les condicions politiques, econòmiques i socials en que viu Espanya i si es podria considerar a resultes d'aquesta anàlisi Espanya com un Estat Fallit. Si ho fessin, potser els seus governs i els seus ciutadans podrien compendre millor les raons de milions de catalans per considerar seriosament sortir d'aquest estat fallit.
PD (24/09/2013) El 22/9/2013, Salvador Cot publica a Nacio Digital l'article "Una frase contra els catalans, per l'amor de Déu!" on ironitza respecte aquesta iniciativa del Ministeri d'Afers Exteriors Espanyol. Segons Cot: "No hi ha cap govern al món -excepte l'espanyol, esclar- que hagi negat als catalans, de forma categòrica i pública, la possibilitat de constituir-se en estat. Només copets a l'esquena i invitacions a un diàleg que Espanya no pensa atendre. De manera que el món està amb Madrid en la mateixa mesura que estava amb Madrid 2020." Que es vagin"relaxant" aixi doncs amb un café con leche!
PD 25/09/2013: La Vanguardia: Un asesor del gobierno de Merkel recomienda a Europa respetar una hipotética independencia de Catalunya. "Cualquier Estado se basa en un contrato social entre la gente, y si una parte quiere romper el contrato, son libres de hacerlo de forma unilateral", ha recalcado Roland Vaubel
Roland Vaubel es asesor del ministerio de Economía y Tecnología del gobierno de Angela Merkel y consejero económico de AfD.
PD(29/10/2013) Carles Boix, catedràtic de ciència política de la Universitat de Princeton i membre del consell assessor per a la Transició Nacional posa en dubte que en cas que Catalunya s'independitzés fos expulsada automàticament de la UE.(L'ara). Pel catedràtic de la Universitat de Princeton, tant cert és que l'article 49 del tractat europeu parla de la necessitat d'unanimitat per acceptar un nou estat membre de la UE com que n'hi ha un altre, el 50, que indica que la sortida d'un territori de la UE "no és possible d'un dia per l'altre" i està subjecte també a un procés llarg i complex de negociació. Per Boix, Espanya mirarà de vetar la secessió amb arguments econòmics, a més de polítics i legals, però ha desmentit la hipòtesi del bloqueig financer: fins i tot en cas d'expulsió de la UE, les entitats financeres situades a Catalunya podrien seguir accedint al crèdit del BCE via les sucursals situades en països membres.
PD (08.01.2014) l'Institut Français des Relations Internationales (IFRI), comença a debatre seriosament què passaria entre Catalunya i la Unió Europea (UE) en cas d'independència. El responsable de relacions internacionals del Consell d'Estat francès, Yves Gounin, explica a l'article Les dynamiques d’éclatement d’États dans l’Union européenne : casse-tête juridique, défi politique, a la revista Politique Étrangère, que no veu gens clar l'argument espanyol d'una expulsió automàtica de la UE, i sosté que l'Estat català no haurà de demanar el reingrés al club comunitari com un país més, com podria ser Turquia, sinó que "l'absència de precedents equiparables, la inseguretat jurídica i la magnitud del desafiament obligaran les parts a negociar". "No és la resposta més aclaridora a la pregunta. És sens dubte la més realista", rebla. Yves Gounin, format a la prestigiosa Escola Nacional d'Administració, va ser director de gabinet del ministeri d'Afers Europeus entre 2011 i 2012, durant el govern de François Fillon. Valora tant els arguments d'independentistes catalans i escocesos com els dels estats britànic i espanyol, i afirma: "Una vegada creuat el Rubicó independentista, Europa hauria hi tindria molt a perdre si tingués aquests nous Estats en quarantena: els seus emprenedors no hi podrien pas invertir, els seus joves no hi podrien estudiar, els seus treballadors no hi podrien circular lliurement, els seus pescadors, navegar-hi...".
"Per tant, ens podríem preguntar quin interès tindria la Unió a complicar la (re)admissió d'aquests Estats", puntualitza, per recomanar tot seguit: "La solució més raonable seria negociar simultàniament la independència i l'adhesió a la UE." (font: Nacio digital)
PD (05.03.2014) Un article aparegut ahir al blog "EU Law Analysis A blog about developments in EU law" analitza les conseqüències jurídiques d'un vot favorable a la independència a Escòcia i les implicacions que això tindria respecte a la possibilitat de continuar essent membre de la UE. Per l'autor, políticament un vot favorable hauria de fer possible la seva continuïtat com a Estat Membre de la Unió Europea (EMUE). Tanmateix, jurídicament, aquesta possibilitat requeriria una esmena als actuals tractats que afavoreix un procés diferenciat al procés d'ampliació que segueixen altres països tercers. La raó principal per a això seria el fet que Escòcia ja estaria aplicant el cabal comunitari (acquis communautaire) i que privat la ciutadania europea als ciutadans escocessos entraria en contradicció amb les provisions sobre aquesta ciutadania europea en el propi tractat. Després d'explorar les diferents alternatives d'esmena conclou:
"Quan Barroso i Reding argumenten que per a que Escòcia sigui EMUE cal (a) un tractat d'adhesió i (b) que el procés seria llarg i difícil, tenen clarament raó pel que fa al primer punt, però especulen salvatgement pel que fa al segon"
PD 27/05/2014 Twit de Ramon Tremosa
PD 28/05/2014 Twit de Ramon Tremosa
Graham Avery (28/05/2014): Could an independent Scotland join the European Union?, European Policy Centre, Brusel.les, conclou: en el futur Escòcia probablement romandrà a la UE, sigui com un estat independent o com a part del Regne Unit. Però el vot escocès podria afectar que la resta del Regne Unit hi romangui a la UE.
PD 03.06.2014. Un article al diari Ara.cat amb el titol "Una Escòcia independent pot negociar l'accés al mercat únic malgrat quedar fora de la UE, segons un informe britànic"
Scottish Independence and EU Accession) encarregat per una plataforma d'empresaris britànics, Business for New Europe (BNE), a la junta directiva de la qual hi ha els presidents de BAE Systems, RBS, Scottish Power i Shell. Escòcia quedaria de moment fora de la UE però això, remarca l'estudi, "no vol dir que l'actual relació que mantenen les dues parts arribés a la fi". Segons assenyala, "el període entre el referèndum i la independència podria utilitzar-se per negociar un acord temporal que donaria a Escòcia accés al mercat únic".
Així mateix, l'expert que signa l'informe, David Furby, marca el 2019 com la data per a l'admissió d'una Esscòcia independent a la UE i remarca que la reflexió al voltant del cas escocès és aplicable a d'altres casos com els plantejats aquests moments a Europa, en referència al procés català. Recorda, a més, que no existeix un precedent semblant i que els tractats de la UE no ho contmeplen.
L'estudi subratlla, a més, que els debats paral·lels que tenen lloc a Escòcia i Catalunya han posat l'atenció "més que mai" en una qüestió irresolta: determinar quina hauria de ser la polícita de la UE respecte "un país o regió dins d'un estat membre, si aquest país o regió escull independitzar-se de l'estat membre".
