Eleccions 2012: representació i proporcionalitat

Eleccions 2012: representació i proporcionalitat.

El present post analitza els resultats de les eleccions al Parlament de 2012, comprovant quins serien els efectes de corregir el doble efecte de la diferent representació dels territoris (circumscripcions electorals, en realitat, iguals a les províncies), i l’aplicació de la regla D’Hondt.

La regla (o fórmula) D'Hondt és un sistema que inventà el matemàtic i advocat belga Victor D'Hondt el 1878 per repartir els escons en un sistema de representació proporcional plurinominal de partits. El mètode s'utilitza entre altres llocs a l'Argentina, Àustria, Bèlgica, Bulgària,Colòmbia, Croàcia, Escòcia, Eslovènia, Espanya, Finlàndia, Gal·les, Israel, el Japó, els Països Baixos, Polònia, Portugal, Suïssa, Turquia, Xile, i en alguns països europeus només per a les eleccions al Parlament Europeu. Aquest mètode és més proporcional que el mètode Sainte-Laguë, que afavoreix els partits més petits. Sovint s'usa el que s'anomena la regla D'Hondt modificada, en què només s'atorguen escons als partits que han superat un determinat percentatge devots, denominat barrera electoral (en el nostre cas, un 3% de la circumscripció). [http://bit.ly/10IZU06].

La regla D’Hondt es va adoptar als inicis de la transició espanyola i s’aplica en el cas de les eleccions catalanes, tot i que sovint s’han alçat veus demanant la seva revisió o canvi per una altra de més proporcional o, pels que prioritzen la governabilitat per sobre de la proporcionalitat, per una altra de més majoritària. En general, es considera que la regla D’Hondt és proporcional, tot i afavorint el partit que obtingui el major nombre de vots en una determinada circumscripció. En el cas de Catalunya, l’experiència constata que afavoreix el primer, i en menor mesura el segon partit, és força proporcional per el tercer partit més votat, i castiga especialment els partits a partir del quart més votat.

Pel que fa al diferent pes que tenen els diferents territoris, el raonament que s’acostuma a donar és que donada la diferent densitat de població dels diferents territoris, per tal que els menys poblats obtinguin una certa representació plural dels diferents partits que hi concorren,cal reduir el nombre dels escons assignats a la circumscripció més poblada. De voler mantenir la proporcionalitat, el nombre final d’escons seria excessiu.

Els resultats finals de les eleccions del 25 de novembre són:

2012
PARTIT	VOTS		ESCONS
CiU	1.112.341	30,68%	50
ERC-Cat Sí	496.292	13,68%	21
PSC	523.333	14,43%	20
PP	471.197	12,99%	19
ICV-EUiA	358.857	9,89%	13
C's	274.925	7,58%	9
CUP	126.219	3,48%	3

[http://bit.ly/10J3tn4]

La primera constatació és que la suma del percentatge devots dels que han obtingut escons,  respecte del total de vots emesos és de 92,73%, és a dir que un 7,27% dels vots emesos no han tingut representació enforma d’escons. Aquests vots se’ls adjudiquen en forma de representació aquells que sí han obtingut escons. Així, la proporció dels escons és:

	A.% Vots sobre electors	B.% Vots emesos	C. %Vots dels que obtenen escó	D. % escons	D-A	D-B	D-C
CiU	21,34%	30,68%	33,07%	37,04%	15,70%	6,36%	3,96%
ERC	9,52%	13,68%	14,76%	15,56%	6,04%	1,88%	0,80%
PSC	10,04%	14,43%	15,56%	14,81%	4,78%	0,38%	-0,75%
PP	9,04%	12,99%	14,01%	14,07%	5,04%	1,08%	0,06%
ICV-EUiA	6,88%	9,89%	10,67%	9,63%	2,75%	-0,26%	-1,04%
C's	5,27%	7,58%	8,17%	6,67%	1,39%	-0,91%	-1,51%
CUP	2,42%	3,48%	3,75%	2,22%	-0,20%	-1,26%	-1,53%
Total	64,50%	92,73%	100,00%	100,00%	35,50%	7,27%	0,00%

La primera columna calcula els vots emesos respecte del total del cens (aplicant el percentatge de participació). Òbviament, la diferencia fins a la xifra oficial és el percentatge de les llistes que no han obtingut escons. La segona columna (B) distribueix el percentatge de les llistes votades que han obtingut escons, respecte del conjunt de votants. La tercera (C) és la distribució dels vots entre els partits que han obtingut escons, i la quarta (D) la distribució dels escons.

Les darreres columnes són les diferències entre la representació obtinguda (escons) i els vots potencials, emesos i els dels que han obtingut escons. Les xifres són positives quan hi ha sobre-representació i negatives quan les opcions resulten sub-representades.  Així, en D-A el conjunt de la representació dels escons és un 35,5% més alta respecte dels vots potencials del cens, però mentre CiU està sobre-representada en un 6,04%, els escons de les CUP ja son un 0,20% menors del pes dels vots per aquesta formació respecte del conjunt dels possibles vots del cens. Les sub-representacions augmenten en les altres dues columnes per les formacions més petites. Tenint en compte que els vots no emesos (abstenció) són importants per preveure què succeiria en el cas d’un referèndum, doncs si en aquesta ocasió augmentés la participació aquests vots podrien canviar els percentatges de les diferents opcions respecte dels resultats de les eleccions.

És a dir, mentre CiU obté 37,04% dels escons, els seus vots són només el 21,34% del cens (poc més d’un de cada cinc catalans amb dret a vot), però per les CUP amb un 2,42% dels vots respecte del total del cens, la seva representació  és només de 2,22% dels escons.  En la distribució final d’escons,CiU, ERC i PP obtenen més percentatge d’escons que vots emesos, mentre que les altres quatre formacions n’obtenen un poc menys.

Una de les raons d’això és el fet que el nombre de vots per obtenir un diputat a cada circumscripció és diferent, i aquells que obtenen millors resultats a Lleida (aquests tres partits) resulten beneficiats respecte als que n’obtenen més vots i millors resultats a Barcelona. Per cada diputat, la mitjana de vots a Lleida ha estat de 12.189, mentre que a Barcelona calen de mitja 29.576 vots per diputat. A Tarragona, la mitjana és de 17,746 i a Girona,de 17,450. CiU no arriba al 30 % dels vots a Barcelona, mentre que supera el 40% a Lleida i Girona (les circumscripcions on calen menys vots de mitjana per obtenir un escó).

Prenent els resultats finals, el doble efecte del diferent pes de cada territori i la regla d’Hondt resulta que el nombre de vots mitjans que li ha calgut a cada partit per obtenir els escons varia sensiblement:

	Vots	Escons	Mitjana de vots per escó
CiU	1.112.341	50	22,255
ERC	496.292	21	23,633
PSC	523.333	20	26,167
P.P.	471.197	19	24,800
ICV EUiA	358.857	13	27,604
C's	274.925	9	30,547
CUP	126.219	3	42,073
Total	3363164	135	24,912

És a dir, distribuint els 3.363.164 vots emesos per les formacions que obtenen escó per la regla D’Hondt entre els 135 escons resulta una mitjana de 24.912 vots per escó. Ara bé, CiU, ERC i PP n'obtenen per menys vots de mitjana (CiU, 22.255 per escó), mentre els altres quatre grups necessiten més vots per obtenir escons (la CUP, gaire bé el doble que CiU, C’s, gaire bé un 40% més de vots per escó i ICV un 24% més de vots per escó).

Si la distribució fos estrictament proporcional (dividint els vots emesos per la mitjana de vots necessaris per obtenir un escó, és a dir, 24.912) i prenent Catalunya com a circumscripció única els resultats serien:

	Vots	Escons oficials	Escons proporcionals
CiU	1112,34	50	45
ERC	496,29	21	20
PSC	523,33	20	21
P.P.	471,20	19	19
ICV EUiA	358,86	13	14
C's	274,93	9	11
CUP	126,22	3	5
	3363,16	135	135

Val a dir que amb el conjunt de Catalunya la distribució per la regla D’Hondt resulta la mateixa.

Les conseqüències pràctiques d'aquesta distribució més proporcional, serien:

ERC passaria a tercer lloc, en benefici del PSC, doncs és a Barcelona i Tarragona on el PSC n'obté millors resultats.

CiU + ERC es quedarien 3 escons per sota de la majoria simple (que és de 68) quan segons els resultats oficials, la superen en 3 escons (71). El mateix, si es calcula CiU + PP (64), o CiU + PSC(66). Caldria afegir una tercera formació (un tripartit) per assolir majories simples (CiU+ERC+ICV, 79; CiU+ERC+CUP, 70; o CiU+ERC+PSC, 86).  Altres combinacions de tres, sense CiU no assolirien una majoria simple.

En qualsevol cas, en l’eix ideològic, la distribució més proporcional (una persona, un vot) trencaria la distribució dreta/esquerra (69/66), en favor de la segona (64/71).

El debat sobre la llei electoral no es pot postergar un altre cop, més encara tenint en compte les perspectives de construcció d’un estat propi, o la possible entrada en un període constituent.  Al principi bàsic de la proporcionalitat, caldrà afegir d’altres com les llistes obertes, la democràcia electrònica (que simplificaria la possibilitat d’organitzar consultes, per exemple respecte  la distribució del pressupost o d’altres) i les diferents formes de participació ciutadana en la proposició o acceptació de lleis.

El cicle del dol i la independència de Catalunya

"Toda verdad atraviesa tres fases: primero, es ridiculizada;

 segundo, recibe violenta oposición;

tercero, es aceptada como algo evidente".

Arthur Schopenhauer sobre el proceso de aprendizaje, (http://bit.ly/Tqvzy0).  

Des la manifestació de l’11 de setembre de 2012, s’han succeït diverses reaccions i actituds en la societat espanyola, des de la “pena” i “incomprensió” per la determinació de la majoria de la ciutadania catalana vers el procés emancipador, fins als intents de “diàleg” i “reforma de la Constitució”,  passant per un seguit d’amenaces, insults i advertències.

El model Kübler-Ross va ser desenvolupat el 1969 per categoritzar les “cinc etapes del dol” (http://bit.ly/Tq8JXp). En el seu llibre On death and dying la psiquiatra suïssa – nord-americana descriu les cinc etapes distintes d’un procés segons el qual la gent fa front a la tragèdia, especialment quan es diagnosticada amb una malaltia terminal o una pèrdua catastròfica. Posteriorment, les cinc etapes s’han trobat en diversos processos vitals als quals s’enfronta un individu com són el dol per una pèrdua d’una persona estimada, una separació de parella, o el procés que viuen els fills d’una parella en divorci. També s’han trobat les cinc etapes en processos col·lectius, com ara una reestructuració empresarial, o una crisi social en un equip. La meva proposta és pensar les reaccions i actituds de l’opinió pública espanyola segons aquestes etapes, davant el possible exercici de l’autodeterminació de Catalunya que es desencadena arrel de l’11 de setembre de 2012.

Les cinc etapes són:

1-     Negació

2-     Ira

3-     Negociació

4-     Depressió

5-     Acceptació

Els editorials dels principals diaris espanyols l’endemà de la manifestació, el ball de xifres respecte dels seus participants, etc... són totes expressions en aquesta primera etapa. La negació dels fets va acompanyada de l’ incredibilitat, la cerca d’explicacions alternatives, etc... Moltes són també les opinions en el sentit de dir que la independència seria negativa per Catalunya, els nacionalismes són coses de l’Edat Mitjana, que el món globalitzat no està per aquestes coses, etc. La reprimenda de Pujol a Solana en un acte d’ESADE per les seves respostes a una pregunta del moderador de la taula on Solana respon  “ara, hem de parlar de Catalunya?”, traient importància al procés iniciat, és potser també per la seva actitud de negació.

L’etapa d’ira ha donat moltíssims comentaris. Els més destacats, les amenaces d’intervencions militars, les declaracions de Vidal Quadres, les visions apocalíptiques sobre la inviabilitat financera d’una Catalunya independent, l’amenaça d’exercir el vet davant una incorporació a la UE d’una Catalunya independent, les amenaces de prohibir per la força la celebració del referèndum, o de enviar Mas a la presó, els possibles boicots, la desaparició del Barça en no poder jugar la Lliga Espanyola, etc...

Algunes declaracions ja entren en l’etapa de negociació. Primer, va ser Rubalcaba quan després de la festa de la Rosa del PSC va parlar de model federal alemany. Darrerament, en Rajoy (ja en campanya electoral) es declara obert al diàleg i a trobar solucions. El manifest d’intel·lectuals espanyols a favor del federalisme i el consens (http://bit.ly/TqhLDK) és una nova mostra d’intents de buscar una negociació (un regateig) que limiti els objectius màxims del procés i faci possible la continuïtat de la unitat d’Espanya.

Si el proper 25 de novembre el ciutadans voten una majoria clara de diputats a favor del referèndum i del dret a decidir començaran a haver declaracions i opinions ja clarament en la línia de la depressió (“no hi ha res a fer per mantenir els catalans a Espanya”) quan no declaracions de clara acceptació dels fets.

Tractant-se d’un col·lectiu, el més probable és que simultàniament hi hagi opinions individuals o de grups en els diferents estadis del procés, i fins i tot que algunes persones els barregin en una sola declaració: la d’Alejandro Sanz (http://bit.ly/Tql7qc)  on destaca que l’autodeterminació seria un acte de democràcia, però que li faria “pena la independència”, barreja l’etapa de negació, però si bé compensada amb una declaració de principis (“en democràcia, el poble decideix”), d’acceptació dels fets.

El Gran Wyoming (http://bit.ly/TqkKvO) o Miguel Bosé (http://bit.ly/Tqlkd4 ), ja clarament s’expressen en aquest sentit d’acceptació.

Kübler-Ross afirma que aquestes etapes no necessariament es succeeixen en l’ ordre cronològic descrit més amunt, ni totes aquestes són experimentades per tots els individus de forma completa, encara que una persona passa per com a mínim dues d’ aquestes etapes. Sovint, les persones travessen vàries d’aquestes etapes en un efecte «muntanya russa», tot passant entre dues o més etapes, per tornar a fer-ho un o més cops fins a finalitzar el cicle.

Les persones que travessin aquestes etapes no han de forçar el procés doncs aquest és altament personal i no ha de ser accelerat, ni allargat, segons l’opinió d’un individu. Cal ser merament conscient que les etapes seran deixades enrere i que l’estadi d’acceptació final arribarà a la fi, tard o d’hora. Per limitar els aspectes més dolorosos del procés i ajudar a completar el cicle cal comunicació, empatia i paciència, si bé mantenint la determinació sobre quin és la fi del procés i expressant clarament el sentit de realitat (cal acceptar els fets).

Tanmateix, en el nivell individual, hi ha persones que lluiten contra la fi del procés (la mort), fins el final. Hi ha psicòlegs que creuen que com més lluiti una persona davant la mort, més temps romandrà en l’etapa de negació. Si aquest és el cas, és difícil que la persona tingui dificultats per tenir una mort digna. D’altres afirmen que no confrontar la mort fins el final és una mena d’adaptació en alguns individus.  Aquells que experimenten problemes quan lluiten contra les diferents etapes, han de considerar la possibilitat de recórrer a grups d’ajuda o a tractament professional de dol. En el nostre cas, l’equivalent seria l’assistència per part d’experts internacionals (La guia de bones pràctiques en matèria de referèndums, del Consell d’Europa, http://bit.ly/TqzMSz , per exemple) o el consell d’aquells que han clos satisfactòriament processos de separació territorial i d’autodeterminació.

Izquierda y Nacionalismo

Hace días que quería contribuir al debate que propone http://bit.ly/SiGvz3 sobre si es compatible o no ser nacionalista y de izquierdas.  No pretendo que nadie rectifique ni cambie su posición, pero tal vez mi contribución al debate introduzca algunas dudas que den qué pensar a quien piensa diferente. Con esto me conformo.

En primer lugar, es importante que se vea también como nacionalista la posición de los que se oponen a la idea de la independencia de pueblos, la mayoría de cuyos ciudadanos se sienten como nación y aspiran a unas instituciones propias donde poder ejercer un nivel de autogobierno o de soberanía. Los medios abusan al limitar el uso de “nacionalismo” únicamente a los segundos, pero en la mayoría de los casos el nacionalismo se ejerce desde los Estados, poniendo todos sus instrumentos y poder al servicio de una idea nacional(ista). Pero este reconocimiento que valoro pierde su fuerza cuando se equiparan unos y otros bajo la etiqueta única de “nacionalismo”. Obviamente, no puede valorarse de igual manera a un nacionalismo que impone sus valores y cultura a otros pueblos con otra cultura, por la fuerza, que aquel otro que intenta resistir esta imposición por la vía democràtica o con la rebeldía.  O sin ir a un caso tan extremo, el nacionalismo de Estado que valida y consolida lo “establecido” comparado con el que pretende “reinventar” las instituciones y cambiar lo establecido. La generalización corre el riesgo de perder la matización, y “el diablo está en los detalles”.

A este nivel general, ¿los procesos de descolonización no eran nunca de izquierdas? Obviamente, hay muchos casos en que la lucha contra la metrópoli iba unida a una aspiración socialista. Otra cosa es como evolucionaron aquellos regímenes. ¿Se puede ser de derechas y no nacionalista? Yo conozco unos cuantos liberales que solo se identifican con el mercado, y que su única aspiración cultural es la moda (normalmente, la anglosajona) y el “triunfo”  como valor social supremo. La gente de su tierra la ven como provinciana y “atrasada”. Por no hablar del “nacionalismo” de muchos que en cuanto pueden evaden su capital a paraísos fiscales para no pagar impuestos.

Hay suficiente experiencia de personas que evolucionan desde un no-nacionalismo, hacia un anti-nacionalismo (de esos pueblos sin estado propio) y acaban instalándose en un nacionalismo de estado. Basta nombrar a Rosa Díez, Fernando Savater o Albert Boadella, pero el fenómeno es mucho más amplio y viejo desde Alejandro Lerroux, por lo menos. Hasta el punto que algunos cuestionen que se pueda ser no-nacionalista, dado que todo el mundo tiene una(s) identidad(es) [aquello con lo que se identifica] desde el punto de vista de su cultura, su lengua, su “gente”. Como con la consciencia de clase, la identidad nacional se vive como “natural”, no necesariamente es consciente, pero actúa continuamente, en la manera de pensar, de relacionarse, de vivir.

Sí, la identidad nacionalista supone establecer una barrera (“frontera”) que define un nosotros y un(os) otro(s). Pero esto no es solo atribuible al nacionalismo, lo es a cualquier proceso de identificación con un grupo (Suiza/Etiopía; izquierda/derecha; Real Madrid/Barça; pijos/progres, etc.). Las características del grupo a menudo se exageran para marcar distancias (lo mismo hacen los individuos, para definir su personalidad). Pero hablar de fronteras, en un mundo globalizado como el actual, no es como hacerlo en los siglos XIX y XX (por no ir más lejos). En Europa, estos nacionalismos sin estado propio se reivindican como europeístas, y el proceso de integración continental supone una relativización de las fronteras (en el sentido de barreras a la libre circulación). Dentro de la UE las fronteras delimitan el ámbito de actuación de las instituciones democráticas, y en este sentido también hay fronteras interiores a los estados (municipios, provincias, comunidades autónomas) en la medida en que hay instituciones (democráticas!) con un ámbito territorial definido. Como se reparten las competencias entre estos niveles (y entre la representación democrática y los actores no gubernamentales) es el meollo de la gobernanza democrática multinivel (http://bit.ly/VplCk9).

Los Estados-Nación que nacieron en el XIX para unificar mercados e “inventar” identidades comunes, parecen responder mal a este nuevo escenario de globalización y, no solo en España, tienden, por una parte a traspasar soberanía al nivel supraestatal (en ámbitos fuertemente globalizados, como por ejemplo el medio ambiente), y por la otra a descentralizar competencias para obtener mejor eficacia con la proximidad a los ciudadanos y el ámbito local, donde se desarrolla la mayor parte de la vida social.

Por otra parte, diversos estudios señalan cómo, en este nuevo escenario, los estados pequeños (integrados en otras estructuras mayores de ámbito continental) resultan más eficaces para gestionar las políticas públicas y satisfacer las necesidades de los ciudadanos, particularmente las políticas de bienestar.

Que aquellos pueblos, que se sienten minoritarios en el conjunto de un Estado con identidad nacional diversa, quieran redistribuir el poder de las instituciones –para poder ejercer los mandatos democráticos conforme a esta identidad diferenciada-, debería entenderse en este contexto. Tanto el nacionalismo vasco como el catalán han probado durante años usar sus votos minoritarios en el parlamento para influir en la política del Estado. Esta vía ha demostrado sus limitaciones, por lo que ahora se exploran otras configuraciones. La construcción europea y sus tratados han reforzado el Consejo Europeo, donde están representados los Estados Miembros, con las transferencias de soberanía de los últimos años.  Barroso hablaba recientemente de una “federación de estados-nación” (http://bit.ly/Vpmh5h). Si se tiene algo que decir en el ámbito europeo, hay que ser estado, éste parece ser el mensaje. Habría otras configuraciones posibles, reforzando el papel del Parlamento y una Presidencia por elección directa, pero por el momento parecen lejos de ser realizables.

La solidaridad. Evidentemente, un valor de izquierda. Pero la solidaridad, en el contexto actual, en el que también hay una política europea de cohesion territorial, no es un valor absoluto. En primer lugar, la solidaridad funciona cuando hay un cierto nivel de reciprocidad. Las transferencias fiscales de Cataluña hacia otras regiones españolas ha sido una constante desde la reinstauración de la democracia, pero existe la sensación muy generalizada que esta solidaridad no tiene retorno, por ejemplo, en el reconocimiento de las reivindicaciones catalanas (como, por ejemplo, la lengua) y en demasiadas ocasiones las personas de izquierda españolas han callado (insolidariamente) ante los ataques del nacionalismo español (catalanofobia, http://bit.ly/VpmyoT), cuando no han sido directamente sectores de la izquierda los que han dirigido estos ataques (Guerra, Leguina, Anguita o Rodríguez Ibarra).

Otra cuestión importante es si se deben establecer límites a la solidaridad. La mayoría de los sistemas federales lo hacen. El 4% del PIB regional se suele reconocer como un techo más allá del cual, el concepto de solidaridad pierde su significado positivo y deviene contraproducente. Cataluña ha estado aportando a otras regiones españolas una media del 8% de su PIB regional de manera constante en los últimos 30 años. El problema es que quien acaba pagando la insuficiencia de financiación de los servicios públicos (sanidad, educación) que se gestionan desde La Generalitat son precisamente aquellos con menores recursos económicos. Es el famoso ejemplo de los ordenadores o de las listas de espera. La paradoja de cómo se ha ejercido la solidaridad en España en los últimos años es que la clase media de algunas comunidades con menores PIB regionales han tenido acceso a servicios públicos a los que no pueden acceder de igual manera las clases populares de las regiones que han generado estos recursos. Lo mismo ocurre con el famoso tema de los peajes. O con las inversiones en otras infraestructuras.

Cualquiera que conozca la realidad de la sociedad catalana no puede negar que en la solidaridad voluntaria (no la que impone el Estado vía impuestos, sino la espontánea de ciudadanos voluntariamente miembros de organizaciones de la sociedad civil) los ciudadanos de Cataluña están por encima de la media, ya sea en organizaciones de derechos humanos, cooperación internacional, movimientos vecinales o organizaciones sindicales. Es absolutamente incorrecto afirmar que la sociedad catalana es insolidaria.

La lengua. Es importante cuando en tu propia tierra no puedes utilizar tu lengua materna (http://bit.ly/VpnlGa). La cosa viene de lejos, pero los ciudadanos han sufrido demasiadas experiencias que acumuladas producen indignación (http://bit.ly/Vpn7Ps). Los catalanohablantes en su práctica totalidad somos bilingües, un caso de bilingüismo casi perfecto, como pocos se dan en otras partes del mundo (no es el caso ni de Suiza, ni de Bélgica ni de tantos otros países con varias lenguas, donde es la sociedad la que es bilingüe, pero no todos los ciudadanos, y los que lo son no con el equilibrio que tienen las dos lenguas en la mayoría de los que tienen como lengua materna el catalán). Desde la época de Franco, ha habido un amplio consenso en los partidos catalanes en que la sociedad no debía dividirse por la cuestión de la lengua, y que ambas eran un patrimonio importante de Cataluña. Por eso el modelo educativo catalán estableció como objetivo generar la competencia lingüística en ambas lenguas, en la educación obligatoria, para todos los alumnos. La sociolingüística explica que en estas situaciones hay que conferir un trato especial a la lengua más débil (la que tiene mayor riesgo de desaparición, y es claro que en este caso es el catalán) por lo que la inmersión lingüística utiliza como lengua vehicular al catalán. En alumnos castellanohablantes, si la escuela utiliza el castellano como lengua vehicular, y el catalán solo como asignatura, las probabilidades de generar este bilingüismo equilibrado son remotas (como demuestra el modelo valenciano y el balear). En cambio, la experiencia de estos años demuestra que no solo las últimas generaciones adquieren un buen nivel de catalán, sino que los resultados en castellano son equiparables a los que se obtienen (por ejemplo en las PAU) en otras regiones monolingües. La manipulación que el nacionalismo español ha hecho de los derechos de los castellanohablantes, la supuesta persecución y trato nazi es motivo de profunda indignación, no solo entre los catalanohablantes sino en la inmensa mayoría de los que tienen el castellano como lengua materna, pero que se sienten integrados en la sociedad catalana.

La lingüística también explica la relación entre la estructura de la lengua y la cultura, la manera de pensar y “narrar” la realidad. Relativizar este hecho, en aras a la pluralidad de la sociedad, es un abuso del argumento. La pluralidad de la sociedad catalana es incuestionable (basta ver la representación en partidos políticos del parlamento catalán comparado con el bipartidismo de hecho en otros territorios). Pero la lengua es un elemento que une a la mayoría. “Españolizar” a los alumnos catalanes es la última expresión de este nacionalismo español excluyente, pero la caverna mediática de la capital ha venido provocando conflicto desde años. Que muchos se sientan “desafectados” con “España” (léase, con el nacionalismo español, no necesariamente con los españoles) tiene mucho que ver con este nacionalismo que recuerda demasiado al que ejerció el franquismo (http://bit.ly/Vpoca0).

Y por último, la pregunta ¿en qué se diferencia un madrileño...? Supongo que no se puede dar una respuesta a este nivel individual, pero sí en el de las instituciones que han de gestionar las políticas públicas. Cuanto más próximas (y la lengua aquí tiene un elemento fundamental, pero ni de lejos es el único) mejor entenderán los problemas y las aspiraciones de los ciudadanos y mejor responderán con sus políticas. Negar la importancia de la cultura, sus referentes, su poder de comunicación no ayuda a la mayor democratización de la política a la que debería aspirar cualquiera que se reconozca de izquierda. Cualquier persona que haya vivido en grupos con diversas culturas y lenguas habrá reconocido numerosos ámbitos donde se producen malentendidos, desencuentros, diversas maneras de entender los valores, las maneras de hacer, las relaciones humanas. Pero también tienen muchísimas cosas en común, como seres humanos, y esto debería siempre tenerse en cuenta como limitación al nacionalismo. El nacionalismo no tiene porqué discriminar a nadie, puede ser internacionalista y solidario. Pero negar a pueblos enteros a que su proyecto de futuro incluya la permanencia de su diversidad cultural es tal dañino como reducir la biodiversidad para la continuidad de la vida en el planeta. Perder esta diversidad sería un gran error.